«16 ☾~Setzena lluna pintada~MEA CUERDO, llançar el pensament com qui pixa.»
Caminant per una direcció marcada d’Utica, em dono de nassos amb Mark Bodé, que revisava munts de retalls i transparències per a armar El Llibre Complet d’Erotisme de Deadbone, es va trobar aquesta joia: «Què dimonis fas quan t’envaeixen uns homenets morats?»
«Desperta! ¡obeeix! va dir
il.luminat l’il·lustrat burgès
, però va morir.» DAVID D.
MEA CUERDO, El que pot ser mostrat no pot ser dit. Dit això, i fora el pensament, deixem que tingui lloc. Com qui de cap es llança a una piscina que han buidat. No oblidem que el fet d’anar fent memòria és un acte de cap de l’auigabarreig. La paraula «mea» ve d’una deformació popular del verb llatí meio, significava pixar. Procedeix de la mateixa arrel que meo: circular, pasar. La paraula «cuerdo» ve del grec «khorde», corda d’un instrument musical feta amb budells.
«~BSKSF~ bosk sense fulles.»
No és ni camp ni ciutat. És un boskollage. La idea d’un teixit. Tornem a entreteixir amb els vinils. Bosk, Buskar. Poema. Programar. Fuga. Desertar. És akí on arriben els raigs del Sol. I fan florir una anotació. Acte d’extreure fulles. Fils reunits. Akí sona a bosk. L’esgotament dels recursos. El perill total de la victòria. Com ara l’excés d’informació, de pantalles i vigilancia. Un capgir de Records. A favor de la composició de kollage. Pot ser una lliure interpretació, igual que la partitura.
«L’art és crim perquè explora
les coses ocultes i prohibides que
necessiten entende’s.» DAVID P.
Diferents llengües sonores vaguen per l’espai públic, com a cordes de cello gemegant en un grotesc i kaleidoscopic boskollage sense fulles. Fulls de llibres, de segona i tercera mà, arrencats a l‘atzar, en un free improv, un mantra de transformacions elèctriques en temps real. Intuïció mística i influències no occidentals, destinades a creuar-se entre salts d’agulla. Aprendre a treballar connectant-ho tot. Les peces sonores encarnen un nou entreteniment accessible. I amb aquest punt transgressor que sempre funciona.
«~FI DE LA NOTA~ dança o ball de la mort.»
L’esquelet de la mort agafa al sorprès tipògraf i al llibreter. Només l’aprenent aconsegueix escapar. El paisatge en personatges. Orientacions del jo. Conscient cap a l’inconscient col·lectiu. Els personatges són gent. Saber que m’ho puc permetre: que no agradin a ningú. Dormo abans de llançar-me a escriure. No poden ser més que esborralls. Per escriure m’obstino a llegir a gent morta. Els llibres els escriuen i els estudien els morts, mai la gent viva. L’èxtasi de la poesia és semblant a la caiguda en un somni.
«, car per falut de la anima no pot effer millor que cogitar calcun dia que hauem a morir.
E per aço he ferit açi la dança o ball de la Mort. Mas fon alguns qui may fen curen
en creen effer Paradís, Eftar en Infern le procuren, loch honor, ple de mal e dinis:
tots voltres torts, val als vius e morts. Finis.»
Es perd en la Dança o ball de la Mort. El llibre il·lustrat conegut com la Dansa macabra, els versos de la qual emfatitzen que la mort arriba a tots. Nota de Pere Miquel Carbonell: Dança de la Mort e de aquelles persones quí mal llur grat ab aquella ballen e dançen. Aquella Dança de la Mort es traduida en lengua catalana de la que ha compost en lengua francesa. La present Dança que veus tal es de la Mort poch delitosa, morir a tots es natural, la mort es vil, molt odiosa. En tal mirall calcu legir pot pus coue aquí dançar.
«~QUADERN~ vermell i negre.»
La làpida d’en Pieter Mulder era diferent. Quan la trobaves no podia haver-hi dubte; però primer havies de trobar-la. la làpida va poder mimetitzar-se amb l’entorn, desaparèixer per sempre entre la vegetació. Però llavors va ocórrer una cosa inesperada. Les veïnes van començar a netejar el paratge i a omplir de tombes. I així, quallada de sepultures per dins i per fora, es reencarnava. Fins avui. Quan hi ha lluna plena, la llum dolça de la nit banya les motllures de les sepultures i l’escenari resulta superevocador.
hi ha obra orig.
Deadbone, de Vaughn Badé.
Fantagraphics, Seattle, 1989.
Enquadernat en tapes il·lustrades a color.
62 pp.
Il·lustracions en blanc i negre.
Imprès a Seattle.
La present nota s’ha fet a través del kollage, de personatges separats de les seves plantilles narradores, espais que probablement no existeixen, però que d’alguna manera haurien d’haver existit. Diverses vegades se senten tisorades de veus entretallades. De totes maneres, acabaran retallant-se amb unes tisores, en una delicada blanor, un peu de nota ferida. No se m’escapa que presentar aquests fragments de manera seguida desvirtua en certa manera el seu sentit original.
