«19 ☾~Dinovena lluna pintada~FOCS ARTIFICIALS, el futur pinta negre.»

Caminant per una direcció marcada , em dono de nassos amb una entrevista a Tuli Kupferberg, realitzada per Jason Gross, publicada al juny de 1997 per Perfect Sound Forever = una de les revistes web més antigues i de major trajectòria, en funcionament des de 1993.  Tot va començar amb Jason Gross, qui va crear un lloc web ara desaparegut anomenat Furious Green Thoughts (de la famosa cita de Noam Chomsky).

El nom Perfect Sound Forever (PSF) es va originar en una campanya publicitària de Sony/Phillips a mitjan 80 per a promocionar l’arribada dels discos compactes. Van haver de convèncer al públic que abandonés els seus vinils i es passés a aquesta nova tecnologia. Entre els arguments de venda s’incloïen: 1) la màxima qualitat de so i 2) el fet que aquests CD mai es desgastarien (a diferència dels discos de vinil). D’aquí el terme de màrqueting: «so perfecte per sempre».

«El terme (bohèmia) prové de la Universitat de París del segle XII. Els estudiants més bojos venien de Bohèmia i els van donar aquest nom. Hi ha aquesta vella tradició de viure al marge de les normes socials. Fins a la revolució burgesa, la majoria dels artistes vivien del mecenatge de la classe dominant».

«LA VIE DE BOHEME, el libetto d’aquesta òpera, et diu el que estava succeint llavors en el segle XVIII. Així que és una tradició de 150 anys que encara continua. Solia ​​estar lligada a la geografia amb llocs com Nova York, San Francisco, Múnic, París. Però ara, amb Internet, pots ser boig, salvatge, lliure i autodestructiu on vulguis. Però tant de bo encara existeixin comunitats de gent aquí fos. Colònies utòpiques que són simplement amics.».

Els orígens de Perfect Sound Forever es remunten a l’escriptor Jason Gross, qui va crear un lloc web ara desaparegut anomenat Furious Green Thoughts (de la famosa cita de Noam Chomsky). Entre els arguments de venda s’incloïen: 1) la màxima qualitat de so i 2) el fet que aquests CD mai es desgastarien (a diferència dels discos de vinil). D’aquí el terme de màrqueting: «so perfecte per sempre».

Com va assenyalar un article de Harper’s, la veritat és que les esgarrapades sí que danyen els CD i que aquests discos també s’oxiden amb el temps.  La frase «so perfecte per sempre» va ser posteriorment adoptada per Pavement com a títol del seu tercer EP; com era d’esperar, molta gent va pensar que PSF era un fanzine seu (encara que a la redacció li agradava bastant).

«Desperta! ¡obeeix! va dir
il.luminat l’il·lustrat burgès
, però va morir.» DAVID D.

MEA CUERDO, El que pot ser mostrat no pot ser dit. Dit això, i fora el pensament, deixem que tingui lloc. Com qui de cap es llança a una piscina que han buidat. No oblidem que el fet d’anar fent memòria és un acte de cap de l’auigabarreig. La paraula «mea» ve d’una deformació popular del verb llatí meio, significava pixar. Procedeix de la mateixa arrel que meo: circular, pasar. La paraula «cuerdo» ve del grec «khorde», corda d’un instrument musical feta amb budells.

«~BSKSF~ bosk sense fulles.»

No és ni camp ni ciutat. És un boskollage. La idea d’un teixit. Tornem a entreteixir amb els vinils. Bosk, Buskar. Poema. Programar. Fuga. Desertar. És akí on arriben els raigs del Sol. I fan florir una anotació. Acte d’extreure fulles. Fils reunits. Akí sona a bosk. L’esgotament dels recursos. El perill total de la victòria. Com ara l’excés d’informació, de pantalles i vigilancia. Un capgir de Records. A favor de la composició de kollage. Pot ser una lliure interpretació, igual que la partitura.

«L’art és crim perquè explora
les coses ocultes i prohibides que
necessiten entende’s.»  DAVID P.

Diferents llengües sonores vaguen per l’espai públic, com a cordes de cello gemegant en un grotesc i kaleidoscopic boskollage sense fulles. Fulls de llibres, de segona i tercera mà, arrencats a l‘atzar, en un free improv, un mantra de transformacions elèctriques en temps real. Intuïció mística i influències no occidentals, destinades a creuar-se entre salts d’agulla. Aprendre a treballar connectant-ho tot. Les peces sonores encarnen un nou entreteniment accessible. I amb aquest punt transgressor que sempre funciona.

«~FI DE LA NOTA~ dança o ball de la mort.»

L’esquelet de la mort agafa al sorprès tipògraf i al llibreter. Només l’aprenent aconsegueix escapar. El paisatge en personatges. Orientacions del jo. Conscient cap a l’inconscient col·lectiu. Els personatges són gent. Saber que m’ho puc permetre: que no agradin a ningú. Dormo abans de llançar-me a escriure. No poden ser més que esborralls. Per escriure m’obstino a llegir a gent morta. Els llibres els escriuen i els estudien els morts, mai la gent viva. L’èxtasi de la poesia és semblant a la caiguda en un somni.

«, car per falut de la anima no pot effer millor que cogitar calcun dia que hauem a morir.
E per aço he ferit açi la dança o ball de la Mort. Mas fon alguns qui may fen curen
en creen effer Paradís, Eftar en Infern le procuren, loch honor, ple de mal e dinis:
tots voltres torts, val als vius e morts. Finis.»

Es perd en la Dança o  ball de la Mort. El llibre il·lustrat conegut com la Dansa macabra, els versos de la qual emfatitzen que la mort arriba a tots. Nota de Pere Miquel Carbonell: Dança de la Mort e de aquelles persones quí mal llur grat ab aquella ballen e dançen. Aquella Dança de la Mort es traduida en lengua catalana de la que ha compost en lengua francesa. La present Dança que veus tal es de la Mort poch delitosa, morir a tots es natural, la mort es vil, molt odiosa. En tal mirall calcu legir pot pus coue aquí dançar.

«~QUADERN~ vermell i negre.»

Tuli Kupferberg (1923-2010) és conegut principalment per ser membre de The Fugs, una banda de rock deliberadament obscena i provocadora fundada per poetes del East Village en 1964. Durant les dècades següents, Kupferberg va publicar nombrosos pamflets, llibres i articles que incorporaven el mateix humor irreverent i la mateixa política provocadora que caracteritzaven a The Fugs. També podria interessar-li aquesta col·lecció d’articles sobre Kupferberg.

hi ha obra orig.
Perfect Sound Forever, de Jason Gross.
Fantagraphics, Seattle, 1996.
Revista musical en línea.
62 pp.
Il·lustracions en blanc i negre.
Imprès a Seattle.

La present nota s’ha fet a través del kollage, de personatges separats de les seves plantilles narradores, espais que probablement no existeixen, però que d’alguna manera haurien d’haver existit. Diverses vegades se senten tisorades de veus entretallades. De totes maneres, acabaran retallant-se amb unes tisores, en una delicada blanor, un peu de nota ferida. No se m’escapa que presentar aquests fragments de manera seguida desvirtua en certa manera el seu sentit original.