«40 ☾~Quarantena lluna pintada~LLAMAR, flama eterna.»
Caminant pels camps d’Amsterdam, al costat del faig vell, em dono de nassos amb el filferro espinós de Gerbrand Bakker: «La tomba de Pieter Muler (nascut l’any 1841, mort el 1902, fuster d’ofici) era l’objectiu difícil preferit d’en Gerson. Les tombes del cementiri no estaben disposades en fileres rectes, sino escampades per aquí i per allà. No n’hi havia prou de comptar, havies de saber exactament on era la tomba. La làpida d’en Pieter era diferent a la resta. Era molt estreta i alta, i tenia el relleu d’un desmai.»
«Desperta! ¡obeeix! va dir
il.luminat l’il·lustrat burgès
, però va morir.» DAVID D.
LLAMAR, flama eterna. Focus Magicus. Destrucció i reparació. Una acció segueix a l’altra. A través de la calor i la llum el foc satisfà exigències vitals per a la nostra existència. I no obstant això, el mateix element pot provocar una destrucció. Les dues funcions positiva i negativa s’uneixen en el paper del foc com a instrument de fusió, restauració i purificació. Tant la flama eterna com el foc nou, són la nebulosa esotèrica, oculta, meravellosa, paranormal, parapsicològic. El foc és present per tot el cosmos.
«~BSKSF~ bosk sense fulles.»
No és ni camp ni ciutat. És un boskollage. La idea d’un teixit. Tornem a entreteixir amb els vinils. Bosk, Buskar. Poema. Programar. Fuga. Desertar. És akí on arriben els raigs del Sol. I fan florir una anotació. Acte d’extreure fulles. Fils reunits. Akí sona a bosk. L’esgotament dels recursos. El perill total de la victòria. Com ara l’excés d’informació, de pantalles i vigilancia. Un capgir de Records. A favor de la composició de kollage. Pot ser una lliure interpretació, igual que la partitura.
«L’art és crim perquè explora
les coses ocultes i prohibides que
necessiten entende’s.» DAVID P.
Diferents llengües sonores vaguen per l’espai públic, com a cordes de cello gemegant en un grotesc i kaleidoscopic boskollage sense fulles. Fulls de llibres, de segona i tercera mà, arrencats a l‘atzar, en un free improv, un mantra de transformacions elèctriques en temps real. Intuïció mística i influències no occidentals, destinades a creuar-se entre salts d’agulla. Aprendre a treballar connectant-ho tot. Les peces sonores encarnen un nou entreteniment accessible. I amb aquest punt transgressor que sempre funciona.
«~FI DE LA NOTA~ dança o ball de la mort.»
L’esquelet de la mort agafa al sorprès tipògraf i al llibreter. Només l’aprenent aconsegueix escapar. El paisatge en personatges. Orientacions del jo. Conscient cap a l’inconscient col·lectiu. Els personatges són gent. Saber que m’ho puc permetre: que no agradin a ningú. Dormo abans de llançar-me a escriure. No poden ser més que esborralls. Per escriure m’obstino a llegir a gent morta. Els llibres els escriuen i els estudien els morts, mai la gent viva. L’èxtasi de la poesia és semblant a la caiguda en un somni.
«, car per falut de la anima no pot effer millor que cogitar calcun dia que hauem a morir.
E per aço he ferit açi la dança o ball de la Mort. Mas fon alguns qui may fen curen
en creen effer Paradís, Eftar en Infern le procuren, loch honor, ple de mal e dinis:
tots voltres torts, val als vius e morts. Finis.»
Es perd en la Dança o ball de la Mort. El llibre il·lustrat conegut com la Dansa macabra, els versos de la qual emfatitzen que la mort arriba a tots. Nota de Pere Miquel Carbonell: Dança de la Mort e de aquelles persones quí mal llur grat ab aquella ballen e dançen. Aquella Dança de la Mort es traduida en lengua catalana de la que ha compost en lengua francesa. La present Dança que veus tal es de la Mort poch delitosa, morir a tots es natural, la mort es vil, molt odiosa. En tal mirall calcu legir pot pus coue aquí dançar.
«~QUADERN~ vermell i negre.»
La làpida d’en Pieter Mulder era diferent. Quan la trobaves no podia haver-hi dubte; però primer havies de trobar-la. la làpida va poder mimetitzar-se amb l’entorn, desaparèixer per sempre entre la vegetació. Però llavors va ocórrer una cosa inesperada. Les veïnes van començar a netejar el paratge i a omplir de tombes. I així, quallada de sepultures per dins i per fora, es reencarnava. Fins avui. Quan hi ha lluna plena, la llum dolça de la nit banya les motllures de les sepultures i l’escenari resulta superevocador.
hi ha obra orig.
Perenbomen bloeien wit, de Gerbrand Bakker.
Cossee Publishers, Amsterdam, març de 2026.
Hi ha ed. cat.
Les pereres fan flor blanca, setembre de 2015.
Trad. del neerlandès de Maria Rosich.
Corrector de Maite Puig
Il. de la coberta de Llorenç Pons
Disseny de la coberta de Noemí Giner
Imprès a Estugraf
Raig Verd, Barcelona.
La present nota s’ha fet a través del kollage, de personatges separats de les seves plantilles narradores, espais que probablement no existeixen, però que d’alguna manera haurien d’haver existit. Diverses vegades se senten tisorades de veus entretallades. De totes maneres, acabaran retallant-se amb unes tisores, en una delicada blanor, un peu de nota ferida. No se m’escapa que presentar aquests fragments de manera seguida desvirtua en certa manera el seu sentit original.
