«40 ☾~Quarantena lluna pintada~LLAMAR, flama eterna.»
Caminant per la Plaça del Poble em dono de nassos amb una història d’Eva Baltasar als peus del llit: «Em torno a asseure a la catifa i miro les pinyes enceses. Cremen amb alegría, intactes al bell mig d’una llum blanquíssima, immolades. Penso que seria preciós presenciar l’incendi d’un pi, amb el tronc sostenint l’enorme bola de foc farcida de branques i d’agulles i de la increïble constel.lació de pinyes, esclatant.»
«Desperta! ¡obeeix! va dir
il.luminat l’il·lustrat burgès
, però va morir.» DAVID D.
LLAMAR, flama eterna. Focus Magicus. Destrucció i reparació. Una acció segueix a l’altra. A través de la calor i la llum el foc satisfà exigències vitals per a la nostra existència. I no obstant això, el mateix element pot provocar una destrucció. Les dues funcions positiva i negativa s’uneixen en el paper del foc com a instrument de fusió, restauració i purificació. Tant la flama eterna com el foc nou, són la nebulosa esotèrica, oculta, meravellosa, paranormal, parapsicològic. El foc és present per tot el cosmos.
«~BSKSF~ bosk sense fulles.»
No és ni camp ni ciutat. És un boskollage. La idea d’un teixit. Tornem a entreteixir amb els vinils. Bosk, Buskar. Poema. Programar. Fuga. Desertar. És akí on arriben els raigs del Sol. I fan florir una anotació. Acte d’extreure fulles. Fils reunits. Akí sona a bosk. L’esgotament dels recursos. El perill total de la victòria. Com ara l’excés d’informació, de pantalles i vigilancia. Un capgir de Records. A favor de la composició de kollage. Pot ser una lliure interpretació, igual que la partitura.
«L’art és crim perquè explora
les coses ocultes i prohibides que
necessiten entende’s.» DAVID P.
Diferents llengües sonores vaguen per l’espai públic, com a cordes de cello gemegant en un grotesc i kaleidoscopic boskollage sense fulles. Fulls de llibres, de segona i tercera mà, arrencats a l‘atzar, en un free improv, un mantra de transformacions elèctriques en temps real. Intuïció mística i influències no occidentals, destinades a creuar-se entre salts d’agulla. Aprendre a treballar connectant-ho tot. Les peces sonores encarnen un nou entreteniment accessible. I amb aquest punt transgressor que sempre funciona.
«~FI DE LA NOTA~ dança o ball de la mort.»
L’esquelet de la mort agafa al sorprès tipògraf i al llibreter. Només l’aprenent aconsegueix escapar. El paisatge en personatges. Orientacions del jo. Conscient cap a l’inconscient col·lectiu. Els personatges són gent. Saber que m’ho puc permetre: que no agradin a ningú. Dormo abans de llançar-me a escriure. No poden ser més que esborralls. Per escriure m’obstino a llegir a gent morta. Els llibres els escriuen i els estudien els morts, mai la gent viva. L’èxtasi de la poesia és semblant a la caiguda en un somni.
«, car per falut de la anima no pot effer millor que cogitar calcun dia que hauem a morir.
E per aço he ferit açi la dança o ball de la Mort. Mas fon alguns qui may fen curen
en creen effer Paradís, Eftar en Infern le procuren, loch honor, ple de mal e dinis:
tots voltres torts, val als vius e morts. Finis.»
Es perd en la Dança o ball de la Mort. El llibre il·lustrat conegut com la Dansa macabra, els versos de la qual emfatitzen que la mort arriba a tots. Nota de Pere Miquel Carbonell: Dança de la Mort e de aquelles persones quí mal llur grat ab aquella ballen e dançen. Aquella Dança de la Mort es traduida en lengua catalana de la que ha compost en lengua francesa. La present Dança que veus tal es de la Mort poch delitosa, morir a tots es natural, la mort es vil, molt odiosa. En tal mirall calcu legir pot pus coue aquí dançar.
«~QUADERN~ vermell i negre.»
Diuen que és com un foc que et pot consumir tot. La superfície és lloma, pedra, pujada. Per aquí has de que caminar gatejant per a pujar al terreny i tenir un estat físic mitjanament el millor que puguis, perquè et jugarà en contra si no el tens. Quan el vent canvia, el foc es torna impredictible i la fatiga del cos és permanent. Sents la temperatura en la superfície del cos. La por sempre és present, però no et pot vèncer. No es pot lluitar si et derrota.
hi ha obra orig.
Peixos, març de 2026.
Club Editor, d’Eva Baltasar.
La present nota s’ha fet a través del kollage, de personatges separats de les seves plantilles narradores, espais que probablement no existeixen, però que d’alguna manera haurien d’haver existit. Diverses vegades se senten tisorades de veus entretallades. De totes maneres, acabaran retallant-se amb unes tisores, en una delicada blanor, un peu de nota ferida. No se m’escapa que presentar aquests fragments de manera seguida desvirtua en certa manera el seu sentit original.
