«28 ☾~vint-i-vuitena lluna pintada~MATAR EL TEMPS~ cu-cut demana temps mort.»

Caminant per la Dublin em dono de nassos amb un ars dictaminis sobre Ramón de Perellós i Bernat Metge. María de Hoces Lomba exhuma la retòrica forense: «Metge, al modo de Perellós, quiere que sea el propio Juan I quién confirme estar en camino de salvación. Sólo que en lugar de viajar él hasta el Purgatorio, decide que sea el difunto el que vuelva, momentáneamente, del reino de los muertos para contárnoslo.»

«Desperta! ¡obeeix! va dir
il.luminat l’il·lustrat burgès
, però va morir.» DAVID D.

MATAR EL TEMPS~ cu-cut demana temps mort. El cucut és molt més fàcil de sentir que de veure i el seu cant és clar i inconfusible. De color gris pel damunt i més clar pel dessota amb ratlles transversals grisoses. Se’l pot trobar a la major part del territori entre març i octubre. La tomba té la seva pedra. Em sento al costat i busco amb els ulls la seva lectura. Començo a llegir a dalt del tot. Abandonar el món per a buscar els mons que estan sent i alhora estem sent. Aquestes vides ja no són les que van ser, perquè hi ha unes altres que veurem allà, en l’impossible. És el moment més trist que es pot presenciar. Morim com els malsons. 

«~BSKSF~ bosk sense fulles.»

No és ni camp ni ciutat. És un boskollage. La idea d’un teixit. Tornem a entreteixir amb els vinils. Bosk, Buskar. Poema. Programar. Fuga. Desertar. És akí on arriben els raigs del Sol. I fan florir una anotació. Acte d’extreure fulles. Fils reunits. Akí sona a bosk. L’esgotament dels recursos. El perill total de la victòria. Com ara l’excés d’informació, de pantalles i vigilancia. Un capgir de Records. A favor de la composició de kollage. Pot ser una lliure interpretació, igual que la partitura.

«L’art és crim perquè explora
les coses ocultes i prohibides que
necessiten entende’s.»  DAVID P.

Diferents llengües sonores vaguen per l’espai públic, com a cordes de cello gemegant en un grotesc i kaleidoscopic boskollage sense fulles. Fulls de llibres, de segona i tercera mà, arrencats a l‘atzar, en un free improv, un mantra de transformacions elèctriques en temps real. Intuïció mística i influències no occidentals, destinades a creuar-se entre salts d’agulla. Aprendre a treballar connectant-ho tot. Les peces sonores encarnen un nou entreteniment accessible. I amb aquest punt transgressor que sempre funciona. 

«~FI DE LA NOTA~ dança o ball de la mort.»

L’esquelet de la mort agafa al sorprès tipògraf i al llibreter. Només l’aprenent aconsegueix escapar. El paisatge en personatges. Orientacions del jo. Conscient cap a l’inconscient col·lectiu. Els personatges són gent. Saber que m’ho puc permetre: que no agradin a ningú. Dormo abans de llançar-me a escriure. No poden ser més que esborralls. Per escriure m’obstino a llegir a gent morta. Els llibres els escriuen i els estudien els morts, mai la gent viva. L’èxtasi de la poesia és semblant a la caiguda en un somni. 

«, car per falut de la anima no pot effer millor que cogitar calcun dia que hauem a morir.
E per aço he ferit açi la dança o ball de la Mort. Mas fon alguns qui may fen curen
en creen effer Paradís, Eftar en Infern le procuren, loch honor, ple de mal e dinis:
tots voltres torts, val als vius e morts. Finis.»

Es perd en la Dança o  ball de la Mort. El llibre il·lustrat conegut com la Dansa macabra, els versos de la qual emfatitzen que la mort arriba a tots. Nota de Pere Miquel Carbonell: Dança de la Mort e de aquelles persones quí mal llur grat ab aquella ballen e dançen. Aquella Dança de la Mort es traduida en lengua catalana de la que ha compost en lengua francesa. La present Dança que veus tal es de la Mort poch delitosa, morir a tots es natural, la mort es vil, molt odiosa. En tal mirall calcu legir pot pus coue aquí dançar. 

«~QUADERN~ vermell i negre.»

Segons María de Hoces Lomba: va ser Ramón de Perellós, un altre dels processaments, qui va tenir una idea referent a això que serviria també d’inspiració a Metge per a aconseguir els seus propòsits. Perellós tradueix al català el Tractatus Sancti Patricii, en el qual introdueix com a novetat el relat del seu propi viatge a la cova de Lough Derg i la seva visita al Purgatori, on, en trobar-se amb l’ànima de Joan I, aconsegueix una prova irrefutable de la seva salvació.

hi ha obra orig.
Retórica forense y ars dictaminis en Lo somni, de Bernat Metge, juny de 2014.
SCRIPTA num. 3, de María de Hoces Lomba. 

La present nota s’ha fet a través del kollage, de personatges separats de les seves plantilles narradores, espais que probablement no existeixen, però que d’alguna manera haurien d’haver existit. Diverses vegades se senten tisorades de veus entretallades. De totes maneres, acabaran retallant-se amb unes tisores, en una delicada blanor, un peu de nota ferida. No se m’escapa que presentar aquests fragments de manera seguida desvirtua en certa manera el seu sentit original.